CONFERÈNCIA EN LA BIBLIOTECA DE LA CIUTAT DE SAGUNT.
DIJOUS, 19 DE MAIG DE 2011.
Senyores i senyors, és per a mi un honor poder donar una conferència en aquesta històrica ciutat de Sagunt, que amb la seua històrica resistència i enderrocament va donar segurament nom a Murum veterum, convertit per evolució lingüísitca popular en Morvedre. La meua àvia sempre parlava de Morvedre i a mi em sonava estrany, ja que no el relacionava amb Sagunt o, en aquells anys negres i tristos, Sagunto. Només amb el temps vaig saber a quina ciutat es referia la meua àvia, nom amb què ara es coneix aquesta comarca.
El tema de la conferència d’avui ja el coneixeu, De la realitat a la ficció: l’aventura iniciàtica. I és que en la creació literària no podem fugir de tots aquests elements. No podem fugir de la realitat quotidiana si no volem evadir-nos covardament del món que ens envolta, no podem fer una literatura merament evasiva, irreal. Però la literartura no és només crònica periodística, que per a això està, sinó que la literatura ha d’anar més enllà i s’ha de recrear en la ficció, transformant o adaptant la realitat, ha de potenciar la imaginació, tant per ella mateixa com perquè fent ficció podem crear metafòricament altres mons, inventar-ne o fins i tot predir-ne, a través de la ciència-ficció, que d’una altra manera no podríem explicar. Sobretot en temps de dictadures es fa imprescindible la recreació metafòrica per a poder explicar la realitat…
Parlaré succintament d’aquests tres aspectes que donen títol a la conferència, visió realista del món, ficció o ciència-ficció i aventura iniciàtica. Però tampoc no voldria allargar-me massa en la meua exposició ja que, a més de comptar amb una obra ja extensa, que requiriria l’estudi d’algun especialista, acostumat al diàleg, al col·loqui, m’agrada l’intercanvi d’opinions i l’aclariment de conceptes que no sempre hi ha l’ocasió d’exposar detalladament en una conferència limitada pel temps però que interessen als oients. Per això m’agradaria donar pas després a un col·loqui.
Ja porte trenta-un anys com a escriptor si fem compte que fa trenta-un anys que es va publicar la meua obra, una narració d’unes trenta i tantes pàgines, que va guanyar el III premi Malva-rosa de la ciutat de València el 1980 i que es titulava No fiqueu llorers sobre el meu nom. Algun bon corrector l’hauria titulat No poseu llorers sobre el meu nom. Però el fet corrector encara brillava per la seua absència. A fi de poder donar-li format de llibre, s’hi van publicar conjuntament sis narracions més que havien quedat finalistes. Entre elles una de Josep Palomero.
Doncs bé. En aquesta narració mamprenc una narració que podem qualificar plenament de base i inspiració realista, tot i que no és una crònica periodística sinó un relat literari. El personatge central era real i els complementaris també han existit. La història girava al voltant d’unes breus experiències biogràfiques al voltant del senyor Joan Tomàs i Martí, germà d’un destacat nacionalista dels anys 1900/1920 Vicent Tomàs i Martí, fundador dels Nacionalistes Solitaris, literat i propagandista nacionalista sobre el qual Vicent Franch ha escrit un assaig molt important que es publicà a Prometeo. I la resta de personatges que acompanyen el senyor Joan a la recerca de material prehistòric per la vall d’Artana i entren en coves perilloses, són els fills de famílies dretanes que van descobrir en aquest vell republicà, condemnat a mort, a qui es commutà aquesta pena per l’exili a Barcelona, o millor dit, vam descobrir, un gran pintor i gran restaurador de ceràmica, un home culte i intel·ligent, que ens va atraure com la mel a les mosques… Només és que en aquesta primera narració el deixe morir en el llit i posteriorment, quan vaig recrear tota una novel·la al voltant de la seua persona, en El Crist romànic, el senyor Joan mor aplastat pel seu propi tractor en una tràgica nit, la vespra justament de les primeres eleccions del 15 de juny del 1977… La papereta per votar, que tants anys havia pensat a exercir, va quedar sola sobre la taula del menjador…
És el mateix any 1980, potser dut per l’efecte de la meua primera publicació, quan mamprenc una obra, ja extensa, que també mira d’enfrontar-se a una realitat. Immers com a professor de Cicle Superior entre joves adolescents, mire de recrear el seu món ideal, o la meua adolescència que es va perdre dels tretze als vint-i-un anys, tancat en un col·legi religiós, i que no vaig poder viure-la plenament. Tot i que també crec que en aquells anys les experiències amoroses entre joves brillaven per la seua absència, influïts encara per una educació sexual ultrareligiosa i ultramoralista, ultramontana, on tot, fins i tot una mirada, si no era pura i casta, et podia dur irremeiablement a l’estany de foc de què parla Silvestre Vilaplana en la seua novel·la, o siga, caure de cap i mans al foc etern… Per això en aquesta novel·la, em referisc a Mor una vida, es trenca un amor, que Josep Antoni Fluixà assenyala com l’inici de la novel·la juvenil al País Valencià, tot i que la vaig escriure per a adults i presentar als Premis Ciutat de València com a tal, on quedà finalista, en aquesta novel·la, deia, hi ha la realitat més aclaparant, ficcionada, tot i comptar amb pinzellades biogràfiques, amb la descripció no solament de l’amor que va naixent entre Sergi i Maria, sinó del descobriment que cada un d’ells fa del seu sexe, de manera romàntica si voleu, però realista cent per cent. I no diguem de les relaciones que mantenen durant la seua fugida en terres gallegues… Els qui l’heu llegida, ja ho sabeu. I és una novel·la que presenta un món que hauria estat possible que passara, en la seua època, plena de repressió de tota mena. Naturalment que els seus personatges són ficiticis, i és sabedor que aquell amor en temps de tantes dictadures, política, sindical i religiosa, en els anys seixantes, hauria estat truncat. Per això la història, escrita per a gent adulta, com adés he dit, acaba tràgicament… És una metàfora, si voleu, alhora romàntica i alhora tràgica d’aquells foscos i tristos anys…
Després de Mor una vida, vaig mamprendre altres novel·les juvenils, empés per l’entrada del valencià a les escoles i la manca de material lector, mesclades amb algunes novel·les policíaques, com Un cadàver amanit amb xampany o Tots els noms d’Eva, amb quà intentava xafar de peus a terra i rescabalar-me d’aventures fictícies i imaginatives per a joves, desitjosos d’emmirallar-se en elles… En El crist romànic, com he dit adés, hi ha realisme i ficció. Però on mamprenc de manera seriosa la visió de la realitat, literaturitzant-la i ficcionant-la, és en unes novel·les que podríem dir fetes amb més temps i tranquil·litat. Em referisc a novel·les com Camí sense retorn, Pou sense fons on the rocks, El secret del collar de diamants, La maledicció del graal càtar, i l’última que he publicat, La violinista de París, si bé he tornat a la novel·la negra, fotografiant part de la nostra realitat social i política amb Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, editada per Edicions96, que vaig presentar ahir a la llibreria Babel, a Castelló, dins de la Setmana negra. Són novel·les que bé podria llegir el públic adult pel seu llenguatge, estructura i missatge intern de cada una de les novel·les.
En Camí sense retorn, editada a Tabarca, pose la mirada en el conflicte actual amb l’arribada de gent de llengües i cultures d’altres països. Narre les relacions entre un jove d’origen magribí, Alí, integrat en la nostra societat, i una jove valenciana, Alba. Hi vull posar de relleu una problemàtica molt actual, viva a tota Europa, i els extremismes que poden arribar a tensionar totes les societats. Els xenòfobs i intolerants de casa nostra i els fanàtics religiosos de tota mena que no cessen per desestabilitzar les societats que els són alienes a la seua visió del món. Alí està integrat en la nostra societat però els intolerants el duran, amb la seua xenofòbia, a un atzucac sense eixida amb la seua intolerància fins que buscarà refugi en una cèl·lula integrista en la ciutat de València. Alba, però, no cessarà de buscar-lo fins a trobar-lo i el trobarà entrant en una boca de Metro en un moment justament tràgic… La novel·la no és gens edulcorada.
En Pou sense fons on the rocks, editada a Edelvives, pose de relleu els efectes i conseqüències tràgics que la disbauxa, com a divertiment dels nostres joves, pot arribar a tindre quan van més allà dels límits, que avui es manifesten a través de la droga i de l’abús de l’alcohol en les concentracions anomenades botellots o botellons. El recurs a l’alcohol no li reportarà res bo a Manel ni al seu amic Carles. Aquest mor en mig d’un accident, mentre Manel conduïa la moto. Manel l’abandona ple de por i de mala consciència sobre la vorera del carrer… Començarà una lluita policial per trobar el culpable de la mort i una lluita personal de Manel per eixir del fons d’aquell pou… Pou sense fons on the rocks, doncs, aborda una situació punyent, quotidiana, una realitat incòmoda i propera.
Passa exactament igual amb El secret del collar de diamants, editada a Tabarca. És la memòria històrica que alguns volen que oblidem. Però diuen que aquell que oblida la història es veu condicionat a repetir-la. També aprofite l’amor entre dos joves adolescents, estudiants de batxiller, que es coneixen des de la infància, però que romanen distanciats per enemistats familiars. Els dos són fills o descendents de velles i arrelades famílies d’antics i importants comerciants de taronja. Però una d’elles té vella ascendència democràtica i republicana mentre que l’altra té les arrels clavades en el col·laboracionisme franquista. Però naturalment, no és només això. Hi ha enmig un valuós collar de diamants que la segona família havia robat en la immediata postguerra a la primera. És un secret que havia quedat com mig oblidat però que, amb el temps, i atesa la curiositat del fill de la família d’origen republicà, aquest s’entestarà a descobrir… I llavors aniran eixint tots els secrets, les falses acusacions, el tarannà ideològic de cada família fins a esdevenir un drama familiar que anirà deixant sobre la taula, ben visibles, tots els silencis i tota la hipocresia d’una societat emmordassada per la dictadura…
I si n’hi ha una actualíssima, de novel·la, és La violinista de París. És la nineta dels meus ulls, tot i l’estima que tinc per la cinquantena de novel·les que he publicat fins ara. Però sempre hi ha alguna novel·la que creus eixida de les teues pròpies entranyes, que és fins i tot part de la teua sang, com em passa també amb Mor una vida... Senzillament m’he enamorat d’un dels personatges que he creat, Céline. En la novel·la, Bernat és un estudiant de Belles Arts que ha d’abandonar els estudis perquè els pares han estat desnonats del pis on vivien per impagament de la hipoteca. Com veieu em base en fet lamentablement real avui dia. Ell fa intents per trobar faena i continuar els estudis però no té sort. Impossibilitat decontinuar els estudis, es nega a anar a viure a casa dels seus avis materns, com els seus pares, convertint-se en una càrrega més, i s’integra en una colla d’okupes antisistema i anticapitalistes no violents. Però les circumstàncies l’impulsaran a marxar a París amb un grup antisistema parisenc, Terre Nouvelle, amb l’esperança que a la tardor faran caure amb el seu moviment anticapitalista París i el sistema capitalista. I sí. París és una repetició del maig del 68. París acaba paralitzat durant uns dies però Bernat, a les acaballes de la lluita, que acaben perdent perquè el govern francés acaba fent eixir l’exèrcit, fa cap a la romàntica Place du Tertre, als peus de Montmartre, on acudeixen pintors i turistes. I allà, ferit i esparracat, sent el so melodiós d’un violí i, atret per ell, veu una jove bellíssima, que el toca. Serà Céline, que es negarà a enamorar-se de bell nou per un recent desengany, però la paciència, la comprensió, la sensibilitat i la tossuderia de Bernat, que ignora que és perseguit per la Interpol, la farà claudicar i acabaran marxant a la Bretanya francesa fugint de la policia… però la història no acabarà allà…
I ja per acabar les novel·les amb què aborde problemes reals, i actuals, tot i la ficció dels personatges, us parlava de Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building… Per ser breu, en mig de cadàvers, o valent-me d’ells, aborde la corrupció inherent a una minoria de persones que exerceixen la funció pública en benefici propi i personal, o del partit a què pertanyen, sense excepcions, amb concessions d’obra pública no sempre ajustada a la llei… Don Fabrizzio és una novel·la dura, de dura crítica a una democràcia que no acaba de rutllar, convertida sovint en una partitocràcia, opaca i amb tints dictatorials, que tira mà sempre que pot de la censura a tot el que no siga la seua visió del món… Diuen que la millor manera d’arribar a una dictadura real és anar retallant de manera imperceptible les llibertats a fi que els ciutadans no se n’adonen…
Deixem aquestes tristes realitats i entrem en la ficció. La ficció més clara, com és aquella que crees situacions i personatges, aventures, que són mera recreació literària. Ací podríem posar L’illa del faraó, La secta del graal, L’antiquari i la papallona de la mort i una trentena més, com L’estranya mort de Berta, que també recrea problemes com la xenobòbia… Algunes d’aquestes, com abordaré en l’última part, entren a formar part de l’aventura iniciàtica. I em centraré ara més en l’autèntica ficció, que potser hauria pogut donar títol a la conferència, la ciència ficció.
Sóc un enamorat de la ciència. De la Ciència en majúscules. Li dec la meua visió del món i el canvi ideològic que he tingut al llarg de la vida. He passat de ser creient a ser un fervent escèptic. Però, com a bon crític de la raó, mentre no em demostren el contrari del que ara crec… Jo llig literatura però també ciència. I escric sobre aspectes actuals, però també recrear mons irreals. Per això vaig començar escrivint, si deixe a banda La màquina infernal, de menor trascendència científica, la meua primera novel·la de ciència ficció, L’ordinador màgic, editat primer a Gregal i ara al Bullent, que encara té fidels lectors. Crec que és la primera novel·la en el món que fa sorgir de la pantalla de la televisió, encarnar-se, un personatge que ha estat creat informàticament. I recree la seua evolució al llarg de la novel·la fins a deixar el lector en el dubte si el personatge vingut del disseny informàtic acaba enamorant-se o no…, sentint, per tant, com els humans, allà en terres de Morella… Després en vaig fer una altra, L’òmicron, que recreava no només el big bang del qual ara procedim sinó els set anteriors, i tracte de fer evolucionar la matèria un poquet més en cada nou big bang fins arribar a la vuitena, l’actual, en què l’home sembla que comença a tindre un poquet d’intel·ligència… Hi ha qui més i hi ha qui menys… Una novel·la que pel temps en què va eixir o, potser, perquè cal una reescriptura més extensa ha quedat mig oblidada…
Però la novel·la amb més cos amb què recree un món futur possible, és amb La tornada del cometa Halley, editat a Columna jove i ja descatalogat. Imagine que aquest cometa, en la seua tornada cap a les profunditats de l’espai es troba amb un altre cometa, el Watson, i, per efectes de la gravetat mútua, un i l’altre desvien les seues normals òrbites i fan un gir que els durà cap a la Terra, però abans d’arribar-hi, s’interposa la Lluna que, amb els impactes rebuts, s’esberta, perd la seua estabilitat i acaba caient sobre el nostre planeta… I, naturalment, ja res podrà ser igual o semblant quan un immens tsunami que deixa de joguet el que ha patit recentment el Japó, envaeix la major part de la Terra…
Però no n’he tingut prou amb fer canviar el nostre planeta. També volia fer canviar el nostre cervell i intervenir en l’evolució humana. Per això em vaig decidir a escriure La mirada clònica, editada a Perifèric, i la simpàtica Xantal, la xica digital, editada a Edelvives. En la primera, uns científics experts en neurologia i en enginyeria informàtica, un de japonés i un de francés, faran un descobriment que obrirà les portes a una autèntica revolució del coneixement: la possibilitat de transferir informàticament els pensaments d’una ment a una altra, o de poder-los anul·lar o alterar totalment o parcialment, així com incorporar en el propi cervell experiències alienes o coneixements enciclopèdics. Si la incorporació de les experiències d’un tercer és total, estem davant d’una autèntica clonació del cervell humà. En aquesta novel·la, plena d’acció i d’intriga, que s’esdevé entre parís i els Estats Units, tracte de fer pensar no només en les possibilitats científiques que ens pot deparar un futur no massa llunyà, sinó en definir els límits ètics del progrés científic…
I en la segona, en Xantal, la xica digital, narre com Xantal, filla de dos informàtics a qui el món digital no guarda cap secret, donen a llum una xiqueta que, havent assimilat genèticament la cultura digital que ens envolta, naix amb una pantalla de plasma al palmell de la mà, on les falanges són els botons per manipular o canviar els programes. La pantalla serveix tan per a l’aparell de TV com d’ordinador, mòbil o GPS… Però Xantal també porta un xip incrustat al melic i un comandament sota el braç per a poder-la programar… És el preu de la nostra evolució tecnològica… Xantal serà un model de filla fins que ja estudiant de batxiller, en les hores lliures de programació que li facilitaran els pares, i amb l’ajuda d’un company enamorat d’ella, les coses començaran a canviar per a bé… És el desig de llibertat personal que cada u busquem…
I ja per anar acabant, crec que ja he donat matèria per al diàleg, entrem en l’última part: l’aventura iniciàtica. Es coneix aquest terme com la novel·la enfocada de cara als joves, generalment adolescents, inexperts, que van madurant al llarg de la narració, amb tot un seguit de problemes que els van sorgint al pas. Hi ha l’aventura de colla, en què han de fer front a perills i riscos imprevistos que han d’anar superant, hi ha la problemàtica familiar, l’enfrontament entre pares i fills o entre amics i amics, i hi ha sobretot l’experiència amorosa que potser que siga la que més fa madurar els joves. En el número 53 de Caràcters Josep Antoni Fluixà escriu precisament ‘Joan Pla i l’aventura iniciàtica’. Parla de les últimes novel·les a les quals he fet referència, a més també sobre El crim del mas maleït, editat al Bullent. I acaba l’article dient: ‘Els joves, per tant (en les novel·les de Joan Pla), són els protagonistes i viuen, en cadascuna de les novel·les, una aventura inicàtica que, amb l’ajuda de l’amor, els transforma definitivament en adults.’
Els que heu seguit la meua trajectòria, crec que esteu pensant per exemple no més en Mor una vida, es trenca un amor o en la segona part, Només la mar ens parlarà d’amor, sinó que també en L’illa del faraó, en L’estranya mort de Berta, en El temps no passa per Montmarte, El cant de l’últim rossinyol, en La vida secreta de Marta, en La maledicció del graal càtar, o en aquestes últimes que he publicat i la temàtica de les quals he exposat adés.
Tant si són Sergi i Maria, en Mor una vida, o Sergi i Laura en Només la mar ens parlarà d’amor, o Eduard i Meritxell en L’illa del faraó, on Eduard ha de superar unes seqüeles físiques produïdes per un atemptat terrorista, que el marcaran. Però la descoberta de l’illa del faraó, que unirà Meritxell i Eduard en aquesta bella aventura, i la fidelitat d’ella, els faran madurar i que Eduard accepte les seues seqüeles. En L’estranya mort de Berta, Ferran ha de superar una acusació d’assassinat mentre porta damunt seu la prova de la innocència. Serà Irene qui li la farà veure. En El temps no passa per Montmartre, amb Natxo i Antoinette de protagonistes, Natxo s’ha d’enfrontar no solament amb la seua falta d’entiment amb sa mare sinó amb la sospita que son pare no ha mort d’accident sinó que ha estat assassinat. L’amor d’Antoinette el farà anar superant cada un dels obstacles fins a culminar el seu amor als peus de Montmarte. No vull passar per alt La maledicció del graal càtar, que aconseguí el 29é premi de narrativa juvenil Enric Valor i del qual estic molt complagut. En aquest cas són Maria i Charles els protagonistes. Maria es veu forçada a abandonar el domicili familiar davant la por que ha pres al seu germà, drogoaddicte, que desestabilitza la família. Fuig a Carcassona, ja que manté relacions amb Charles. Però amb ella s’enduu una medalla d’or que conté una maragda, que troba a la butxaca del seu germà mig drogat. Aquesta maragda serà el detonant de tota una aventura, que la farà retrotraure’s al món dels càtars i que acabarà transformant no solament Maria sinó Charles en una novel·la que acaba sent tràgica…
I per acabar, retorne amb Bernat i Céline en La violinista de París, on Bernat ha de demostrar que és innocent també de l’assassinat amb què és imputat… En totes aquestes novel·les hi ha una experiència amorosa intensa. Tots s’enfronten a una altra persona que fins aleshores els havia pogut resultar estranya, tots entren o tracten d’entrar en la seua intimitat, conéixer les seues experiències, entendre el seu món, integrar-s’hi o modificar-lo… Tots s’enfronten a uns fets inesperats que els poden arribar a superar però que acaben vencent o sent vençuts. Perquè de vegades pot acabar bé, Com en L’illa del faraó, en La violinista de París, entre d’altres, o a vegades pot acabar en tragèdia, com en Mor una vida, en El cant de l’últim rossinyol o en Camí sense retorn… Aleshores tots dos protagonistes són feliços, amb la vida plena per endavant, mirant l’horitzó distant, potser impenetrable… Però també un d’ells cau en el camí i l’altre queda sol, sol amb la seua vida, amb les seues il·lusions que volia compartir, ara truncades, i ja no són o és els mateixos… Tots es veuen oblidats a iniciar un nou camí, acompanyats o en solitari…
I aquesta és una bona reflexió, a més de fer literatura, per a un jovent a qui tota experiència pròpia o aliena li convé per a madurar en mig d’aquest llarg camí de la vida i anar canviant de camisa com les serps. Cal que no es queden emmirallant-se durant vida contemplant-se, abadocats sense pretendre fer cap canvi en la seua trajectòria viàtica. Cal que contemplen la vida com un canvi continu, ple d’experiències, com deia que fan les serps. Cal canviar al llarg de la vida de pell a fi que no se’ns quede estreta i comprimisca els nostres ideals… Una pell que per naturalesa, ha de ser cada volta més forta però, també, si pot ser, més flexible…
